divendres 1 de febrer de 2019

Una periodista sense mitjà de comunicació
és com una metgessa sense hospital,
com un bomber sense mànega,
o un passejador de gossos sense gossos a qui passejar.

Per això quan em retrobo amb companys de professió,
companys de projectes il·lusionants
d'èpoques pretèrites on em guanyava la vida
única i exclusivament fent de periodista,
no puc evitar sentir una fiblada al cor
freda i punxaguda,
que em recorda que fa molts de temps
que lluito per tornar.

I mentre recordem annècdotes de "guerra",
alguna cosa molt endins em diu que no defalleixi,
que això és el que sé fer millor,
el que vaig escollir,
el que em dóna vida.

I penso en tots els projectes que tinc,
i en tota la gent que em feu costat,
com els que seieu al voltant d'aquesta taula
d'un restaurant de Barcelona,
un dijous fred del mes de gener.
I no puc fer altra cosa que brindar
mentre foto queixalada a un pastís de xocolata orgàsmic,
i ric com una boja escoltant en Martinez.

La propera vegada, paella amb gambes!