dilluns 10 de juny de 2019

Estic esgotada de viure en un etern dia de la Marmota.

La incertesa ja la tinc cotrolada,
i que consti que no he begut res,
els oxímorons, a voltes, resulten versemblants.

La vida m'embesteix de nou,
mesella com ella sola.
I jo me la miro i somric,
cabrona, deixa'm respirar!

Però l'angoixa ara ja no torna,
li vaig plantar cara fa poc,
i visc espectant del que sentiré,
de com ho faré, però amb calma.

Resiliència es diu, oi?
Jo la tinc tota, a cabassos,
em manté ferma, segura,
i amb el punt just de fragilitat.

Però estic esgotada de viure en un etern dia de la Marmota,
ja ho he dit abans...